ESCALADA EN SOLITARI

L’escalada en solitari de via llarga és una disciplina que cada vegada està guanyant més adeptes i afició, però cal diferenciar aquesta del solitari integral i de l’escalada en solitari en tope rope, ja que res tenen a veure les unes amb l’altra. En el solitari integral s’escala sense corda, mentre que en l’escalada en solitari de diversos llargs sí que s’utilitzen cordes i sistemes de seguretat, però es fa tot sense companyia, és a dir, en solitari. Això comporta escalar de 1r, rapelar per desmuntar el llarg i tornar a escalar amb la corda per dalt. Pel que fa a l’escalada en solitari en tope rope, és a dir, amb la corda preinstal·lada per dalt, considero que no és escalada en solitari, ja que les maniobres de corda i els ítems de seguretat a seguir es redueixen al mínim, a més, aquesta modalitat només permet escalar vies de caràcter esportiu i sempre amb corda per dalt, o sigui que no es poden escalar vies de diversos llargs ni escalar de 1r.

Òbviament, l’escalada en solitari porta associada una sèrie de riscs i perills que cal tenir controlats, no obstant això, aquesta modalitat d’escalada és igual o més segura que qualsevol altre tipus d’escalada que es faci en companyia, sempre que es faci bé.

Després de gairebé 34 anys escalant i uns 15 anys treballant com a guia professional i havent impartit una trentena de cursos d’escalada en solitari, he desenvolupat una metodologia que estructura aquesta disciplina i reforça la seguretat, eliminant els riscs d’aquesta modalitat tan controvertida i compromesa.

Són molts els tutorials i articles que podem trobar a internet de suposats experts aconsellant fer-ho d’una manera o l’altra, però tots presenten llacunes metodològiques i sobretot errors o descuits de seguretat i cap d’ells ofereix un contingut clar i complet.

Posaré alguns exemples de les llacunes que hi ha:

1- Ningú explica o ningú fa els nusos de retenció per si l’aparell amb el qual escalem falla, per molt homologat que sigui aquest. Els nusos de retenció o redundants s’han de poder fer i desfer fàcilment amb una mà.

2-Ningú parla de la direcció i bloqueig de les reunions en els llargs, les reunions han de mirar i quedar fixades cap amunt, no cap avall com fem quan escalem en companyia.

3- Ningú exposa com eliminar o minimitzar el factor de caiguda. Tots els aparells, homologats o no, tenen una aturada estàtica, és a dir no dinàmica.

4- Ningú explica què fer si la corda s’encalla i no podem continuar escalant, en aquest cas serà necessari rapelar per resoldre el problema i tornar a pujar.

5- Ningú proposa com solucionar què fer quan el pes de la corda, tant l’activa com la passiva, dificulta que circuli per l’aparell assegurador.

6- Ningú aporta cap remei quan a les reunions no hi ha cap lleixa per deixar la corda ordenada i fer que surti correctament quan estem escalant.

Es podria continuar amb la llista de llacunes, però ara seguiré amb una llista dels errors més comuns que he anat observant durant els més de 30 cursos d’escalada en solitari que he impartit al llarg dels 15 anys que fa que treballo com a guia professional i dels propis errors que jo mateix he comès quan aprenia a escalar en solitari:

1- Perdre la corda, ja que en solitari no es va encordat com en altres modalitats d’escalada.

2- Col·locar la corda malament a l’aparell assegurador, amb l’aparell que sigui.

3- Inserir o xapar a la cinta exprés la corda errònia. Cal tenir en compte que hi ha 2 cordes que ens pengen de l’aparell assegurador.

4- Rapelar per la corda incorrecta en baixar a recuperar el llarg. Si s’escala amb una corda de 60 metres i el llarg escalat en fa per exemple 45, tenim una corda que només l’hi sobren 15 metres.

5- Oblidar-se de fer els nusos de retenció, amb la qual cosa si l’aparell assegurador falla, no hi haurà res que aturi la caiguda.

6- Que els mosquetons de la reunió treballin en palanca amb els parabolts o oblidar de fixar i dirigir la reunió cap amunt.

Aquests errors, més comuns del que pensem, es poden evitar seguint uns protocols de seguretat i una metodologia estricta, ja que si usem sempre el mateix sistema i el reproduïm a cada llarg, eliminem els errors humans.

Són varis els aparells que se solen usar per escalar en solitari, tot i que els podem agrupar en dues tipologies; els dissenyats i homologats amb aquesta finalitat i els que no.

Els homologats són bàsicament el Soloist i el Silent partner, tot i que actualment ja no es comercialitzen, sí que es poden trobar de segona mà, però no són precisament barats ni tenim garanties que estiguin en bon estat. La pregunta és: quin preu té la nostra seguretat?

Personalment, he utilitzat molt el Silent partner, segurament és l’aparell més usat i el que més bona fama té entre els escaladors en solitari, val a dir que mai m’ha passat res estrany, tot i que sempre he escalat dins del meu grau de confort, minimitzant les caigudes potencials.

En algunes ocasions he usat el Soloist i també funciona molt bé, la pega que hi veig és que no és tant intuïtiu per inserir la corda i que no es poden produir caigudes cap per avall, ja que el dispositiu deixaria de funcionar.

En el segon grup de dispositius hi ha els que no estan pensats ni homologats per escalar en solitari, com el Grigri, el Reverso, ATC, Revo, Cinch… Algunes persones modifiquen per exemple el Grigri per ajustar-lo a les condicions d’aquesta disciplina, però la veritat és que no fa cap falta i és força desaconsellable.

D’aquest grup d’aparells no homologats el que més conec és l’ATC, actualment solc usar aquest i la veritat és que em funciona molt i molt bé, però cal trobar també el gruix de corda ideal, per mi és una triple homologació de 8,9 mm, més gruixuda li costa lliscar per l’aparell, mentre que més fina llisca massa i té tendència a quedar-se pessigada a l’aparell.

He usat molt també el Grigri, abans d’usar l’ATC, però no m’acaba d’agradar, ja que el pes de la corda fa que l’aparell es bloquegi i cal portar-la a la motxilla per contrarestar aquest pes. Una altra opció és fer-nos bucles amb la corda passiva, però se sol enganxar molt, sobretot en parets amb vegetació o protuberàncies de la roca tipus Montserrat.

Tots els dispositius, homologats o no, poden funcionar bé si els usem correctament i es prenen mesures de seguretat redundants, però el que queda clar és que no n’hi ha cap que sigui perfecte.

Existeix també el sistema clàssic de nusos, però es fa difícil donar-se corda i calcular les distàncies fins a la pròxima assegurança, pel que molta gent acaba escalant en solo integral les seccions més fàcils.

La recomanació que dono a les persones que vulguin aprendre a escalar en solitari és que ho facin de la mà d’un professional titulat amb experiència en aquesta disciplina, que ofereixi un mètode segur, ben definit i clar, ja que us estalviareu moltes hores de pràctiques per descobrir quin és el millor sistema, per eliminar errors i poder resoldre problemes habituals amb la corda.

És estrictament necessari tenir assumides les maniobres bàsiques de via llarga com els asseguraments, el muntatge de reunions, ràpels, nusos bàsics…

Cal destacar que psicològicament les emocions i sensacions es multipliquen, pel que és súper recomanable començar per vies molt fàcils on la vostra atenció es dirigeixi exclusivament a realitzar les maniobres.